Eloi Nadal presenta... Torchbearer

Estava pensant com presentar Torchbearer així, de bones a primeres, i m’ha vingut al cap una descripció que no té res a veure amb el joc i alhora és força apropiada: Torchbearer és el meu joc predilecte al qual mai he jugat. Que per què? Doncs per diversos motius, però principalment perquè encara no he trobat valents que gosin situar-se sobre la “x” que marca on és el tresor (i on cau el piano de cua des d’un cinquè, es clar),i perquè durant una època m’havia semblat injugable, tot i que ara, mirant-lo amb més amor, penso que anava ben errat. I com que pensava oferir una partideta o dues a can R66, he pensat que us el presento una mica i així podeu decidir si aquest joc és per a vosaltres. En fi, al gra: us parlo una mica, ara sí, sobre aquest joc estrany i meravellós.

Torchbearer és una creació d’en Thor Olavsrud i en Luke Crane, de l’editorial Burning Wheel que vindria a ser l’enèsim retroclon dungeonesc, però que ataca la qüestió de forma força particular i amb un enfocament un xic diferent. Per començar, en aquest joc, els personatges no són pas herois. Potser ho arribaran a ser si tenen sort i encert, però, de partida, els nostres alter egos seran uns mindundis pobres com rates que han de recórrer a l’aventura en un món incert per guanyar-se la vida. En segon lloc, Torchbearer és evidentment un joc sobre aventura, però se centra, sobretot, en els aspectes de l’exploració i la supervivència. Ho fa, essencialment, a través d’un sistema complex i amb multitud de petits engranatges que deixa molt en segon pla allò que succeeix a la superfície, per centrar-se de forma pràcticament exclusiva en el factor Masmorra. De fet, allò que passa entre aventura i aventura es presenta en breus pinzellades i de forma força mecanitzada amb la premissa: “no hi perdem massa temps, que el que ens agrada és la part d’aventura”.

I per sistema complex, em refereixo a què segons els propis creadors, els jugadors (i màsters!) necessiten ben bé una dotzena de sessions per tenir-lo per la mà. És, per tant, un joc de reglament força dens i cruixent com el crocanti, el qual és un desavantatge per a molts jugadors, però un trosset de cel, segons llegeixo, per a aquells sibarites weirdos a qui els agrada veure l’acció a un nivell més detallat i sistematitzat.

A mi, que els reglaments densos en general no m’agraden, el sistema em va captivar per diversos mecanismes peculiars que cobreixen aspectes habitualment poc tinguts en compte pels jocs tradicionals, com ara la (molt original) gestió de la llum i la foscor, l’experiència a través de l'èxit i el fracàs, el desgast de l’heroi (o tal com l’anomena el joc, “la trituradora”; vertader leitmotiv del joc) i un control d’inventari extrem (tant limitador com emocionant) que fa que decidir amb què omples la motxilla sigui ja per si una aventura. Tot plegat, pretén ser una màquina ben greixada que, o bé converteixi els personatges en salsitxes per als kòbolds o ajudi als jugadors dels personatges que sobrevisquin a descobrir de nou al seu personatge a través del canvi i la superació.

D’altra banda, tot i que, com deia no l’he provat, coses que em fan sentir una gran curiositat sobre aquest joc són: el combat, que trenca totalment amb el qual està establert i introdueix el conflicte “per equips”, recordant una mica el plantejament del Final Fantasy; la representació del fracàs com a èxit aparent, però que després comporta sorpreses d’allò més desagradables; o bé la gestió del temps que faran els personatges durant l’aventura... i és que a Torchbearer, el rellotge també és el teu enemic, ja que les provisions, les energies i les fonts de llum es van esgotant de forma progressiva i inevitable.

En definitiva, i com a colofó: detestaràs aquest joc si no t’agrada veure al teu personatge baixant al fang, si prefereixes els sistemes lleugers o exclusivament narratius, o si no et ve de gust de provar sistemes totalment allunyats del cànon de D&D. D’altra banda, potser, i només potser, t’agradarà provar-lo si les informacions-advertència col·locades al llarg d’aquest article no t’han generat espasmes d’heretgia, si tens un puntet de TOC que fa que el gir sincronitzat dels petits engranatges de Torchbearer et pugui ser plaent, o, simplement, si tens ganes d’experimentar amb un sistema nou i dens, però gratificant, que podràs anar descobrint a mesura que avances per passadissos a les fosques…